Gene Notime. Poemas

El llapis fuig, s’esmuny sota el moble. M’ajupo, adolorit, el cerco a palpentes. Ah— Oh — Ough — m’ha mossegat.

El pare és a terra li poso els braços sota les seves axil·les, no puc aixecar-lo, pesa massa, l’habitació gira sobre l’eix del meu nas corrupte . Caic a terra, sorra groga i pudenta La mare, agitada s’agafa de la ma a la cuidadora Fora, encara se sent la tempesta