Gene Notime. Poemas

La eterna lucha Yo que conozco el nombre de cada estrella y puedo, a mi placer,  moverlas a todas ellas Yo que poseo un poder ilimitado y podría sin cuidado, transformar el mundo entero; vivo tranquilo sentado, para nada preocupado. Yo tranquilamente espero, mirando la tele en casa  y no me estoy espantando de aquéllo que fuera pasa. Pues negando mi poder igual se lo niego al mal. Y aunque mi vigor de potro se pierde en lo virtual, no es en vano, pues el otro ha de agonizar igual. Existe un lazo invisible y si yo me quedo en poco el mal no crece tampoco y su poder es sufrible. A veces, viendo mi ocaso y mi situación fatal, me pregunto si el fracaso ha sido mío o del mal.

Quan va caure Roma, Sant Agustí va parlar de la ciutat eterna, d’aquesta forma volia substituir la realitat política que durant segles havia donat equilibri al seu món per una altre indestructible, en tant que no era material: el cristianisme. El desenvolupament d’Occident no va fer seva aquesta idea, va ser el concepte de Civilització,  lligat al progrés, a la ciència, a la democràcia i a la llibertat, qui va conformar la nova ciutat eterna, delimitada per un relat històric. La Història es converteix així en la nostra realitat, els seus relats són els edificis i els carrers i les places, el paisatge on vivim i sobre tot allò que entenem i que marca els límits del que pensem. De nou, la ciutat eterna cau i decau. La Historia d’Occident s’esgota, el seu motor, la dualitat, s’ha detingut per la necessitat d’emmurallar-se. Dins les seves muralles les persones i el pensament viuen una vida ociosa, creix la desigualtat, decreix la natalitat, augmenten les malalties de l’ànima i l’esperança