Gene Notime. Poemas

La vida pròpiament no està pas al darrere s'estén com un camí que pot arribar arreu aviat les nostres passes creuaran la frontera i la foscor es perdrà sota la primavera com un oblidat déu. El camí inabastable farem nostre un bon dia el cap seré i estable serà el nostre distintiu l'enginy i la memòria faran les veus del guia i dins de nous oratges: la nostra melodia com el soroll d'un riu. I lluny trobarem terres mai abans fecundades i deixarem dins d'elles el nostre vell senyal i creuarem els boscos i trobarem les fades i seurem quan les boires se'n duguin les ventades com un senyor feudal. I trobarem estones per dur-nos les paraules a la terra daurada on dolç és recordar inventarem històries: noves i tendres faules, fins que un nou dia ens trobi dormits sobre les taules com els deus a la llar. I quan el temps s'esgoti, sobrats de maduresa replets de goig i vida, assenyats i valents sotjarem l'arribada d'una altra avinentesa i empunyarem l'espasa pe

Cada primavera sóc Cada primavera sóc un animal nou amb noves formes. Però avui vull ser cavall per portar-te al meu llom amunt i avall i dir-li a tothom que un centaure és el que som. I córrer pels camins sentint la veu del vent arribar al galop fins l'inconscient. Que ningú dubti que el centaure és un valent... I quan torni a la forma de poeta que és una bèstia vella, parent de l'anacoreta, agafaré la dolça estrella i me n'aniré... al cel amb ella. Passat un temps arreu, em guariré enlloc, tot hora sentiré la teva veu, tu no sabràs mai on jo sóc i ningú no el sabrà, ni jo tampoc. Ànima meva coratjosa que t'amagues per cantar el teu cant. Ah! veu melodiosa, música que envolta com un mant. Qui mai demanà a una cançó tant? Qui mai demanà a una cançó tant? — Un pres ocell. —Un màrtir tornat sant. ¾ Un cop de martell. ¾ La veu de Déu, dient que és Ell.   — La plor de la deessa marina  — Les arrels massa temps podrides, — Les il·lusions que ningú cuina — Les vides farcides