Vaig dissoldre’m en el silenci, però una claror antiga segueix dibuixant el teu contorn a les parets del temps. Camino per senders que ningú recorda, i tot i així, una petita vibració — com un secret que no es vol dir — sempre em retorna a tu. Soc el rastre d’un pas que la sorra no vol retenir, un buit que respira entre el batec i la paraula. Però de vegades, quan el dia es doblega, trobo un pètal de llum en el plec de les mans i comprenc que encara habites la part invisible de tot el que miro. No et busco, però et retrobo en la pols que balla al sol, com una cançó sense lletra que insisteix a ser recordada.
Gene Notime. Poemas
Poesía y reflexiones para explicar la realidad