Gene Notime. Poemas

He trobat l'escapatòria, no he jugat pas mal, les peces contràries m’havien acorralat però al seu joc traïdorenc li sobrava maldat fins i tot un passerell hagués fet el que cal. Una veu poderosa sortí amb gran cabdal i a aquella torre fosca que m'havia emboscat amb el mateix estil el servei s'ha vist pagat jo conto l'alegria amb moneda d'amistat. Però les jugades passen i sento un viu neguit doncs els morts mai no es moren ni es deixen de morir i els vius canten i ploren engabiats pel despit. Les campanes de victòria no s'acaben de sentir i es perd la memòria dins aquesta eterna nit despertarem sense glòria però serà a l'avenir.

La màgia Quí la paraula diu, exacta i sonora... Quí  la rep i li ressona. El mag hi torna. De quina substancia està feta aquesta saviesa? Qui, entre els comuns, no s'espanta quan el vel s'alça! El vell contingut s'amaga en secretes ombres, Subtil engany dels sentits, revelació absoluta de l'engany. Porta. Laberint impossible. Porta. No t'oblido però no et venero, ets un altre estri, un més, misteriós sí, però no melòdic. No et tinc por, que t'he recorregut fins el fàstic. Queda't habitada pels que no passaran mai el tall de la infantesa.

Conta'm el conte  d'un món sense tu conta'm amb el riure trencat la meva mort diguem en quin moment tot va esdevenir tort no va ser així, però hauria... sense tu Canta'm la cançó amarga que et deixa sense veu triga en no dir-me que tot és no res deixa que es torni tot borni i espès prega que déu no sigui a tot arreu Baixa al fresc i humit celler agafa l'ampolla més vella de vi beu encara que sols sigui un bocí torna desprès amb el teu carceller besa'm amb boca de maduixa i de vi menteix-me dient-ne que sols era verí.

Cuando todo se volvio eterno yo estaba escrutando en el abismo el origen del olvido y de la suerte. Ya nada que fue será lo mismo, mi puerta da al sendero del infierno y ya no puede abrirla ni la muerte.

Si hoy es martes, mañana estoy perdido que el dolor tiene un día señalado y aunque mi calendario está escondido mi pesar ya pesa demasiado. Vénceme con las armas de los hombres y que corra la sangre espesa y roja, que queden en la historia nuestros nombres para futuros tiempos de congoja.

Del cielo cayó una gota sobre mi cabeza vana, igual que mi verso brota cuando a él le da la gana. Hoy no habrá gota de verso ni traerá mensaje el cielo, hoy será justo lo inverso, yo le diré al universo: "no me tomes más el pelo".