Ir al contenido principal

Entradas

Mostrando entradas de junio, 2017
When I decided opening the Heaven’s doors I traveled long, outside  I gone but I could not… The doors can only be opened from the Heaven side. Easy, I thought, I only need to die… but the Hell is the fate if you commit suicide… Now, when your love got me out… Now, when I am in the desired side… I want to change my decision about… Everyone may find in their ride... The way can be narrow or wide, the key is nothing or all You must grow up and to bide is not a sacrifice... at all

Adivino en mis entrañas

- Adivino en mis entrañas una verdad que me absuelve que me arrastra y me derrota que es una fe y que me hiere - Lo que has de encontrar, hermano, yo no lo sé, pero aprende: para lograr lo que buscas tendrás que buscar tu suerte. - Me acechan tantos temores, tantas penas me requieren. - Si me has visto y me has oído qué temes, qué penas tienes. - Bastaría una señal una indicación muy leve, un reflejo de ese espejo de amor, de cristal y nieve - Qué triste es el ser humano tierra y luz que nunca aprende galopa y se está parado y porque vive se muere. No luches contra la luz, no comprendas y comprende. Es este un juego sencillo que hasta los niños entienden: no luches contra la luz, no comprendas y comprende.
Este poema infinito que es dolor y medicina, este poema enfermizo que en mis dedos agoniza. Este poema que vive aunque ya no tenga vida. Sólo tres cosas te dice y las tres son tres mentiras. La primera verdad es que la verdad es mentira, la segunda verdad es que la primera es mentira. La tercera cosa, amigo, depende de tu pericia, no te la puedo explicar aunque es hermosa y sencilla. La tercera cosa, amigo, es llama azul y amarilla. No conozco las palabras que claramente la explican. Pero un poema conozco que lo que no sé me explica. Es un poema infinito que como empieza, termina, que no dice una verdad y ni una sola mentira.
Vivim el nostre somni dins del somni dels que somiaren abans. I dins del nostre hi viu el somni dels que dormen al voltant. Somni perdut dins de somnis ja no és fàcil de trobar. Qui no perd el que l’és propi  troba una gota en el mar. Transformats pel deliri d'un món real i somiat ens adonem de ser homes en un despertar amarg. Si desitjo el que tu em dones és per poder desitjar, les flames de la mentida són l'aliment del somiar ¿On és la serena terra on se sent sempre plaent el relat etern i cert del vaig ser, sóc i seré...?
Ja sé que m’anima una mentida doncs mai del tot estaré enfora, al tauler miraré des de la vora, amarat a la línia de sortida. Sé que podem perdre la partida, no sé si serà sorda o sonora, ni si vindrà una altre en bona hora, ni si nostra sort fou d’antuvi decidida. Jo lluitaré amb el compromís i la paraula, per a d’altres l’espasa i la traïció, jo vinc del laberint i de la faula, no pas de l’infern i la cremor. Jo posaré els seients vora la taula, esperaré de cadascú la decisió.
Lo supe sin saberlo y fue de pronto, saberlo el alma me atraviesa y una voz, riéndose traviesa, me grita: eres el tonto, el tonto. Y yo pregunto ¿por qué tan tan tonto? Y la sangre entonces se me espesa, es a ti y no a mí a quien le interesa, y yo por seguirte he sido el tonto. Me habré de conquistar hasta perderte y convertirme en aquel que habría sido. Y el día en que por fin despierte será un día de dicha y alarido, pues será la libertad. Mala suerte, el tonto, el tonto, se habrá ido.
Quan una història termina, si no ha acabat bé, una força que tot ho domina la torna a refer. Els malsons corregeix, li dona un nou alè, i la història que neix tota màgia esdevé. Podrà un home senzill corregir-ne també? i convertir-se en cabdill dins del seu món serè? Aquesta nit la Lluna no ha volgut ficar-se al cel, perquè vol que tothom vegi la brillantor dels estels.

Esguard

Quin món vindrà que jo no el sabré veure Vull despertar sentint que he fet el deure intueixo difícil l’escalada des del món nostre amb sàvia ja esgotada a aquell nou en el que jo no aprenc a creure. Els meus ulls mig velats a la llum nova a penes entreveuen la tenebra orelles ensordides fan la troba d’un so que de tan nou no el saben rebre. Enrere el temps passat, feixuc, ens roba i nostra mirada es deté i s’enfebra.
Cuando el rojo impetuoso se detiene a escuchar la canción por su dulzura o a admirar la ya célebre pintura o a pensar en lo que fue y en lo que viene. Cuando el rojo impetuoso se contiene, no sigue la pulsión de la aventura, no escucha su pasión y se procura pasatiempo feliz que le entretiene. Cuando el rojo no es rojo y tiende a rosa y el azul sigue azul y el negro negro, cuando la vida es triste y perezosa, cuando en cada "por qué" me desintegro, cuando mido el valor de cada cosa, cuando temo el final: fundido en negro.
La cita que imagino se me niega, pues nunca suma dos nuestro uno y uno. Tú y yo con boca muda y vista ciega, seremos siempre el otro más ninguno. No se unirán las manos, ni el suspiro sonará a la vez, ni junto al río soñaremos despiertos el retiro, letras cálidas somos, en el frío. Quedarán los recuerdos, lo soñado, la noche, el alba y la palabra amada; y quedará también lo imaginado y una vana presencia hecha de nada. En el cálido estío el agua helada, en el invierno frío, la templada.
Vull gaudir d’aquest moment que veig les portes gravades amb lletres grans i daurades que mai més seran tancades que sento el soroll plaent que en altre lloc no se sent. Vull gaudir d’allò que es meu de la teva companyia font permanent d’alegria on puc beure cada dia dintre el meu cor la teva veu la voldria escampar arreu.

Prótesis

El hombre que empataba, a duras penas, en su batalla cruel consigo mismo, ha acabado extinto por el hambre, o devorado por su íntimo enemigo. Ni vuelve a la tierra ni se alza, remeda su mundo malogrado y multiplica virtualmente su desdicha. El hombre que a sí mismo se mutila, ansioso de la prótesis que adora, ha acabado extinto por ahíto, reventado por su ansia irrefrenable. Ni está del todo vivo ni está muerto, su alma ha convertido en instrumento, arquitecto de insondables cementerios, se agota, se duplica, se detiene, se vuelve preso, ciego, majareta, vive en el sueño construido por otro aún más muerto y aún más loco. De tal prisión, no saldrá nunca, los barrotes son de miedo y son de nada. Afuera, le miran sorprendidos, quizá tristes, quizá indiferentes, aquellos que sufrieron siendo niños, los que, a su pesar, fueron valientes.

Anima nova

Quina ànima tan nova volteja pel meu vell i cansat cos, què dolça que la troba, sense donar-li un mos, l'home que ara s'apunta en un esbòs. Aneu al meu voltant, empareu-me quan arribi aquell esglai que em prem, tot despertant, el cor d'aquell vell xai, aquell que jo  no vull sentir ja mai. Cerco la senderola, massa aviat per trobar-ne el camí. Una persona sola, massa diu dient-ne sí, poc importa quin sigui el seu destí.
Siento sentir lo que siento y con pesadumbre vivo pues aunque mentis no miento tampoco la verdad digo Cada nuevo movimiento  raramente lo decido, a lo sumo lo presiento de antemano sometido. Acabo una vez y ciento en el mismo laberinto, ahora triste, ahora contento, eternamente cautivo.

Peregrino

Mil veces dependió de un hilo fino, mil veces le sopló el viento de cara, pero a un empeño tal nada le para y prosigue tozudo su camino. No es un lugar sagrado su destino pues sigue la huella que otro dejara en el libro del mundo, cosa rara: peregrino buscando a peregrino. Dicen que lo encontró siendo ya viejo, en la lóbrega cueva, en la montaña, cuando al fondo de aquélla halló un espejo. Lo que al peregrinaje volvió hazaña fue que reconoció al ver su reflejo que era el otro y era el mundo en su maraña.
Mira corazón no me cuenta sus secretos, los esconde en mis versos. A veces los descubro cuando los leo, pero no enseguida, pasado el tiempo... A veces me lo explican quienes los leen, y yo les creo, pero no enseguida... cuando despierto

El guiño

De la estrella vi, aquella noche, el guiño, y supe que los dioses me miraban; dejé en ese momento de ser niño, y pensé en los pesares que aguardaban. La magia es natural como lo es todo, muchos viven inmersos en lo mismo; pero hoy hay que explicarlo de otro modo por que no hay que pecar de anacronismo. Todo es hoy de fermiones y bosones: campos que se alinean con la mente; la fisica de las suposiciones que cambian sin cesar y de repente. La magia imposible del mundo antiguo es la ciencia de nuestro mundo ambiguo.

El clip

Un trosset de filferro ben doblegat, amb un disseny impossible d’igualar, és aquell estri que mai no pot mancar, sempre a l'abast, esperant l'oportunitat. Ho dic i ho escric que m’agrada molt el clip. En aquest món que és gaire bé impossible és un estri tan del tot comprensible... just a l’extrem de l’inevitable xip. Amb un clip senzill lligaran l’expedient que s’utilitzi en el darrer judici, un clip per la virtut, altre pel vici i en un altre allò que es va deixar pendent. Ell mai et manca, sempre el trobes arreu, i encara que és molt barat, no té preu.

En el calido estío, el agua helada

De tus secretos hoy no soy testigo, si aventuro imprudente algunos versos, es porque me adivino en mis reversos la sombra de la sombra de un amigo. En tu mente obstinada yo persigo refugio para los tiempos adversos, refugio para iguales tan diversos, amparo para orfandad y castigo. Y te ofrezco mi noble juramento, también el azul fuego de mi espada y mi inquieto buscar entre la nada aquello que no sé pero presiento. Y en el cálido estío, el agua helada y en el invierno frío, la templada.
Mantengo reposada la cabeza, minuto tras minuto descansando y así hora tras hora disfrutando de saber no hacer nada con destreza. Tributo yo le rindo a la pereza, el de los indolentes es mi bando; los activos me acaban abrumando, me aterra su febril naturaleza. Habrá quien vea en mí el aburrimiento, para nada me encuentro yo aburrido, gozando de mi mismo me contento, Pues a mis dimensiones reducido, no encuentro ya lugar para el lamento y me hallo en la holganza bendecido.
Mireu-li el front i mireu-li el perfil, cap estri trobeu com la grapadora, ningú lliga com aquesta senyora, ningú es tan fiable ni té tant d’estil. Es forta i temible i alhora subtil, taladra i endinsa la grapa captora, però, discreta, la deixa a la vora, poderosa sí, però sempre humil. Si buïda la trobes, ràpid l'emplenes, si et manquen les forces, ella et donarà. Sovint la trobes en taules alienes, que la grapadora aviat volarà si en un racó sola, agafada a penes, la deixa el seu amo; i no tornarà.
-Has puesto un punto final donde hubiera de haber ido tan solo un punto y seguido. Como ese mal escritor que da carpetazo al texto cuando se pierde en la trama o cuando falla el talento. (Has puesto tanta emoción -no hay otra forma de verlo- que te duele resolverlo.) .................................................... -Puedo entender el reproche pero no ese tono frío, nunca fue el tuyo, amor mío. Por conservar la emoción en el reino de lo eterno, puse ese punto final en el exacto momento. (Cuando podía pasar, -por la virtud de mi prosa- cualquier cosa.)
The violated hands have no ocassion.1 No matter what they do. 2 The birds on the tomato. 3 The clowns made a cue. 4 Everyting is consumated 5 if you can find the clue. 6 Les mans violades no tenen cap ocasió. No importa el que fan. Els ocells al tomàquet. Els pallassos van fer un tac. Tot està consumat si pots trobar la clau. 1. Vers extrem que denota la inutilitat del vot. 2. Aquí l’autor explicita la irrellevància de tot. 3. La metàfora, punyent, lliga la terra i el cel. 4. Cruel imatge dels polítics d’Occident. 5. Atès els versos previs, aquest és molt conseqüent. 6. Brillant i pervers, el poema es treu el vel.

Coratge

Haurem de llaurar la terra vella amb una esperança nova i mantenir l’ànima jove posant un desig dins d’ella. Caldrà escoltar-ne els poetes perquè és arribat el dia en que cal la poesia per assolir-ne les metes. Mar endins lluny de la platja alguna cosa ens turmenta per començar cal l’empenta per arribar-hi coratge. Aneu per la contrada pugeu la serralada i amb la veu asserenada canteu. Escaleu a la teulada doneu-vos l’abraçada i amb l’ànima asserenada balleu. Buideu les mans massa plenes trenqueu les negres cadenes i amb lligams de noves menes avanceu. Conteu les vostres penes escolteu-ne les alienes i la sang de vostres venes honoreu.
Decidí hacerme poeta y hubiera sido mejor, - para el logro de mi meta - aprender a ser pintor; y mostrar en tu retrato, lo que vanamente trato, en mis poemas de amor.

La partida

Ja comença la partida s’haurà de fer poc a poc que cal alimentar el foc amb esperança. Ja comença la partida caldrà saber-ne el color i no confondre negror amb desconfiança. Caldrà despertar les peces que a les partides passades han mort més de mil vegades, i amb les ànimes trencades hi jeuen agenollades. Caldrà treure els vells soldats dels seus falsos paradisos dels seus somnis tant feliços on mengen perdius i anissos i, de blancs, se’n tornen grisos. Caldrà anar-hi amb molta cura doncs la grisor també afecta a la peça negra abjecta, el nostre equip se’ns infecta si no triem la correcta.
No és la dama a la partida, aquesta dona morena, és l’arrel que tot ho plena un lligam de nova mena, que m’apropa fins l’eixida, fins al tauler i la partida Aquesta dona enamorada és l’espasa poderosa que ni aturant-se reposa, és la mare i és l’esposa, és un àngel i una fada i un oratge si s’enfada.
La vida és un laberint i com a tal té sortida. Quan hi surts tens un color tens un rei i una mentida. Pel color podràs saber quina és la gent amiga, el rei et donarà un què, què et donarà la mentida? La mentida et fa saber que espera de tu la vida, qui la perd sent un dolor que no avança cap ferida.

Malgrat

Malgrat tant de rancor he perdonat i inesperada ha nascut una altra veu el temps pesant i llarg sembla ara breu i aquell vell mort batega revifat. Endins del laberint m’han estimat i tendre aquell amor va covar el meu i per aquell amor s’ha fos la neu i per aquell amor he retornat No s’obre la porta sense amor, sense perdó la vida no reneix i quan aquell passat perd la grisor i a l’erm de la memòria tot floreix encara cal sortir del vell enyor i saber que ets un altre i el mateix
No provoques mi amor equivocado no presientas la cálida presencia. Que es sólo mi dolor lo que has notado, dolor del mediodía de su ausencia. Siento ver malograr tus esperanzas pero mi corazón se ha vuelto austero, se me rompieron todas las balanzas ¡ Ojalá tu amor fuese el primero! No sabré encontrar lugar para tu Alma, ¡tanta nieve me hiela y torpedea!  Qué rumor de nada hay en la calma, qué suave que es tu voz cuando aletea.

Escacs

Els temps nous no ens arriben els aixequem nosaltres. Qui voldrà ser el rei a la partida, sabent la seva mort tant desitjada? Qui l'alfil? Qui el cavall? I qui la torre? Peces tant sovint sacrificades. Qui peó? humil soldat que mai recula, qui voldrà, bon Déu, esser la dama. En aquests temps covards de llars hipotecades, de persones petites i espases enfundades, les peces s'ensopeixen en partides empatades. Partides sense reis, jugades insensates...
Al límite insoportable de la nada, al vacío sin números, sin palabras, a la arena quemante, donde no sobrevive la esperanza. Allí te llevan los alegres peldaños, las emociones soberbias, los amores vanos. Aun así,             es más amargo el destino de quien no persigue su sueño, pues la Muerte será quien le conduzca a aquel vacío, pero igual de muerto que cuando creyó estar vivo.

La Valse

Je ne peux pas faire tout seul, tout ça. Les gens de l'avenir, pour moi, pour toi un mauvais souvenir ils auront... Pourquoi? Pourquoi? Pourquoi? Bien que tu me comprends. N'est pas? N'est pas? Je n'ai pas volonté. C'est vrai, c'est vrai Tout ce que je sais se perdrà... Pourquoi? Pourquoi? Pourquoi? 

Canvis

El temps no canvia res, el canvi l'ha portat que els nombres s'han gastat, els deus d'antuvi ja l'han certificat. La font no rajarà, l'aigua s'ha podrit en el bassal. I tu, cara de cul, no m'ho expliquis més, ets tu qui res compren, calla't ja sisplau, Has après paraules com un babau a llibres que menteixen en el segle vint-i-u i que no varen ésser escrites per a tu. Cada dia que passa sense voler entendre res és una flama que s'apaga i la nova foscor creix. Quan les novetats arriben i les vides s'enverinen: cal anar a lluitar: Els valents  tenen sort, els covards, llargues les vides. però, són aquestes mides les que cal considerar?

¿Qué es lo que importa?

Si el amor es fugaz, y la palabra, efímera. Si la memoria se pierde, y el dolor pasa, si las promesas se rompen, y la traición se perdona. ¿Qué es lo que importa?  -El color de tus ojos, tu mirada discreta, el sabor de tu boca y la senda secreta. El silencio de agosto, el sonido del mar, la sonrisa del alma… … cada despertar. 
El cos crida a la revolta la ment no pot patir més de pitjor ja no hi ha res la realitat que m’envolta no té ni solta ni volta, és una immensa presó. Dins el meu pit creix un no crit d’amenaça i de guerra que de la dreta a l’esquerra va esclafant tota la por. Cavalco cap a la mort amb una ira embogida no cerco pas la fugida ni espero res de la sort sóc un vaixell sense port. Arrossegada i rabiüda aquesta vida vençuda necessita la  batalla, si igual arriba la dalla que no sigui una fi muda.

Íntimos senderos

Quiero expresar mis deseos este día, siento que es especial este momento, pasado buenamente el mediodía despierto y feliz y al mundo atento. Deseo a los buenos compañeros, que encuentren el secreto de sus vidas, que recorran sus íntimos senderos, que sean sus pisadas decididas. Que nunca les falte el justo gozo, que del amor estén siempre sobrados, que acudan cada uno con su trozo al lugar donde sean convocados. Por último, para mí deseo, que sea cierto aquello en lo que creo.

Caballos ligeros

La reina y el rey mandaban tras los peones vasallos, las fuertes torres se alzaban ...y llegaron los caballos Los alfiles, consejeros de las graves majestades, de los caballos dijeron al verlos tan singulares: “Todas las piezas se mueven siguiendo las lineas rectas; éstos, se ve que no pueden ¿de qué sirven en la guerra?” Así, como los caballos, llegan algunos al mundo. ¡Cuántas guerras se han ganado cuando se entiende su rumbo!

Les dues nissagues

No vaig venir  aquí per tu però ara que la meva feina ja està feta... voldria contar-ne els fets a l'única que ho pot entendre. Tot i que, la meva història hauria de quedar, per sempre i del tot, secreta. Vint-i-cinc anys no passen sense factures, tant més quant vius dins d'una guerra, compromès amb poders que no s'aturen, lligat per un jurament, per una terra. Podia no haver dit res, però, entén, que tu i jo som de la mateixa mena, fruits de les dues nissagues. De la teva tasca jo no n'he de fer cap esmena però la meva feina ja està feta i no em vull anar deixant la història,  per sempre i del tot, secreta.
Malgrat tots els anys que han passat, per a mi el nostre temps sempre és avui. I ara que la meva vida s'esgota, deixa'm dir que vull que siguis tu qui sigui amb mi l'últim dia i que vull veure els teus ulls en la foscor, i sentir la teva veu dient-me: "Has estat el millor amic, amor meu, i sempre serà avui i mai et diré adéu"
Damunt de l'estructura aguaito el món tan bell, m'encega la ventura i embogit per l'altura sóc un rei i un passerell. A sobre veig que volta sobre el meu cap ardent un núvol que es revolta em burxa i no m'escolta, del tot indiferent. No puc sinó envejar-lo movent-se al pas del vent. No podent capturar-lo no deixo de mirar-lo com passa lentament Flotant sobre la terra, fràgil senyor del cel, tant l'és si és pau o és guerra el que als homes enterra... Oh! llunyania cruel.