Gene Notime. Poemas

  El cos crida a la revolta la ment no pot patir més de pitjor ja no hi ha res la realitat que m'envolta no té ni solta ni volta, és una immensa presó. Dins el meu pit creix un no crit d'amenaça i de guerra que de la dreta a l'esquerra va esclafant tota la por. Cavalco cap a la mort amb una ira embogida no cerco pas la fugida ni espero res de la sort sóc un vaixell sense port. Arrossegada i rabiüda aquesta vida vençuda necessita la  batalla, si igual arriba la dalla que no sigui una fi muda.

  Què mires? Què mires tu, captaire? per què aquesta dignitat amagues tan sovint, on és l'espasa? on és el vi? Si no tens casa i no tens on guardar les eines, guarda't del món. Els rius no xiulen són virtuals, les parets parlen de tots els mals. Tots, fins els grossos, en caben dins, el món a trossos, les il·lusions, cal sortir fora per saber que   tot és nou. Tu ho veus igual però ha canviat tot, les fórmules velles fa temps que s'han mort. Cada una d'elles té un ordinador que compte i descompte quan troba un error. El món s'aniquila per sa pròpia por. Tot i que no comptis, no tindràs cap sort. Tot i que no ho vegis, el vell món és tort. Fica't dins de casa a sota els llençols no esperis cap gràcia ni ensordir el soroll. La casa està buida, no n'hi han llençols. Que el gos fosc que et mira ja ho sabia prou. Tu ho veus igual però ha canviat tot, dels nombres d'antuvi   ja no queda un fort. Les esperances s'han anat a enlloc, allí anirem tots. Per

  Cada primavera sóc un animal nou amb noves formes. Però avui vull ser cavall per portar-te al meu llom amunt i avall i dir-li a tothom que un centaure és el que som. I córrer   pels camins sentint la veu del vent arribar al galop fins... l'inconscient. Que ningú dubti que el centaure és un valent... I quan torni a la forma de poeta, que és bèstia vella, parent de l'ignorat anacoreta, m'agafaré al darrer raig d'una estrella i m'aniré... al cel, amb ella. Passat un temps arreu, em guariré enlloc, tot hora sentiré la teva veu, com tothom. Tu no sabràs mai on jo sóc i ningú no el sabrà, ni jo tampoc. My courageous soul why are you hiding to sing your song? Oh! melodious voice, music around like a mantle. Who ever requested a song so much? Who ever requested a song so much? —A prisoner-bird. —A martyr become saint. —A hammer blow. —The voice of God, saying that He is. The tears of the goddess marine, too long roots rotting illusions that no one   cooks. Lives

La maquineta És un estri que un xic hem oblidat, no pas a l’escola, eina dels infants, tothom se’n recorda un moment donat, ni crec pas que falti entre els dibuixants. Sobta quan la veus en mans dels marrecs, on es llueix efectiva i filosa amb so d’infantesa, mormol de precs, esmola i esmola tota rigorosa. Al nostre temps on ja res no es repara, esclaus d’incomprensible tecnologia la maquineta s’entesta i no para. ¡Ja era digital quan ningú no en savia! Petits vells estris tant infravalorats no puc oblidar-vos, sou amics estimats.

Claus La de l'armari  i sempre la de casa, les del cotxe i la porta del carrer, la de la bústia, del calaix, del joier, la de la mare i la que amb res no casa. La més grossa, la petita, la rasa, las de a diari, que dormen al clauer, la que s'amaga, tímida, al recer, la que no gira i et deixa com un ase, la clau que guarda l'íntima infantesa, la clau, que entre les claus, obre el gran viatge, la clau que es torna, en clau d'invalidesa, la clau custòdia, aixopluc de l'oratge, la clau que conserva l'ànima presa. No les deixis, distret, en un prestatge.

El canvi ha esdevingut  perquè els nombres s'han gastat (com els deus oblidats). La tasca que els ocupa, als savis d'avui, no és la tasca adient, milloren velles fórmules que no varen ser escrites per romandre, més enllà del seu temps. La que s'ha d’emprendre, i ja és fa tard, és la tasca immadura d'anar tantejant. Cada dia que passa sense entendre res, cada explicació que ja ningú pot comprendre, cada meravella que ens lliga, és una flama que s'apaga, una foscor que creix. Quan els problemes arriben i les vides s'enverinen: cal anar a lluitar Els valents tenen la sort, Els covards llargues les vides, ¿però són aquestes mides les que cal considerar?

Evolució Amb una tecnologia que no entenem restarem per sempre esclaus deis protocols, de les instruccions malament traduïdes, mirarem el televisor buscant missatges de déus d'antuvi, provarem de fer coses noves i seran velles. Incapaços de vèncer la bèstia ens quedarem d'aquesta banda. Reeixiran a l guns, però no podrem dir-los "dels nostres". La bèstia tria aquells que podran suportar el futur als altres els puja a dalt com als darrers epígons i els deixa en l'aire, farcits de vent, la mirada enrere, la veu tronant i la comprensió de l'incomprensible. Els triats ni tan sols se l'esperen, afanyats en sobreviure, afanyats en trobar un racó lliure, lluny de l'estupidesa. Ells estan condemnats a fer un món nou amb les deixalles d'aquell on amb poca traça hi van sobreviure. I la gran globalització bastida sobre la insuportable injustícia serà el camí millor per estendre una nova xarxa una xarxa on els bojos puguin posar els ulls i les orelles, una xa

Jo voldria ser cavall en la partida concreta que el rei sempre està amagat darrere les seves peces. Jo voldria viure amb tu aventures incompreses perquè la victòria es guanya amb les jugades secretes. Al teu costat, reina blanca, al teu costat, reina negra. Endavant en el combat, endarrere a la defensa.

Damunt de l'estructura aguaito el món tan bell, m'encega la ventura i embogit per l'altura sóc un rei i un passerell. A sobre veig que volta Sobre el meu cap ardent Un núvol que es revolta em burxa i no m'escolta del tot indiferent. No puc sinó envejar-lo movent-se al pas del vent. No podent capturar-lo no deixo de mirar-lo com passa lentament Flotant sobre la terra, fràgil senyor del cel, tant l'és si és pau o guerra el que als homes enterra, Oh! llunyania cruel.

La grapadora Mireu-li el front i mireu-li el perfil, cap estri trobeu com la grapadora, ningú lliga com aquesta senyora, ningú es tan fiable ni té tant d’estil. Es forta i temible i alhora subtil, forada i endinsa la grapa captora, però, discreta, la deixa a la vora, poderosa sí, però sempre humil. Si buida la trobes, ràpid l'emplenes, si et manquen les forces, ella et donarà. Sovint la trobes en taules alienes, que la grapadora aviat volarà si en un racó sola, agafada a penes, la deixes de banda... i no tornarà. .

Ara que la feina està feta, ara que res no m'agobia, ara que el vent no em sacseja ni tinc cap sabiduria. Puc rodar món! Puc rodar món! Adéu misèries adéu, ja mai més em trobareu. Canviaré de nom, portaré barret i viuré en un port, serè mariner. Tindré el meu vaixell mariner i cuiner No sabré qui sóc ni qui vaig ser tampoc.

Que siguis tu Vull que siguis tu qui sigui amb mi l'últim dia i veure els teus ulls en la foscor. I sentir la teva veu dient-me: "Has estat un bon amic, per això estic... per dir-te adéu" ................................... No, no hi seré pas, com una amiga, que no és l'amistat, el que m'anima. Amor, seré al teu costat com ho he estat cada dia. Allà on sempre m'has trobat, a l'alba, a la nit, al migdia, on les portes s'obren, on els nostres ulls es miren. ...................................... Vull que siguis tu qui sigui amb mi l'últim dia i veure els teus ulls verds sempre brillants. I sentir la teva veu dient-ne: "Estic al teu costat, sempre ho he estat, aquí on les portes s'obren, on els nostres ulls es miren, aquí, amor, l'eternitat."

Maduixa i vi Canta'm la cançó amarga que et deixa sense veu triga en no dir-me que tot és no res deixa que es torni tot borni i espès prega que déu no sigui a tot arreu Baixa al fresc i humit celler agafa l'ampolla més vella de vi beu encara que sols sigui un bocí torna desprès amb el teu carceller besa'm amb boca de maduixa i de vi menteix-me dient-ne que sols era verí.

Endins del laberint Malgrat tant de rancor he perdonat i inesperada ha nascut una altra veu el temps pesant i llarg sembla ara breu i aquell vell mort batega revifat. Endins del laberint m’han estimat i tendre aquell amor va covar el meu i per aquell amor s’ha fos la neu i per aquell amor he retornat. No s’obre la porta sense amor, sense perdó la vida no reneix i quan aquell passat perd la grisor i a l’erm de la memòria tot floreix encara cal sortir del vell enyor i saber que ets un altre i el mateix

Al darrere. Al voltant. Enlloc. Arreu. L'inconscient reclama la seva presència. En una vall d'espines sense roses ballen dos amants, dos elefants. Raja la font amb un soroll d'agonia que sona, i ressona, amb la veu de Déu repetint un cop i altre cop: perdó, perdó, perdó. Fa tant temps que ho diu que ja ningú ni el creu ni l'escolta. Tots tenim sang de pirata i esmolem la curta espasa i ens creiem amb drets de botxí. Perdó, perdó, perdó...que volia dir "botí".

A aquell poquet que quedava, embalum de sorra i cendres, cap amic no li sobrava. I van ser paraules tendres les que l’embalum somià, que li deien de no encendre’s. I de sobte despertà, sentint-se captiu humil, camí d’un lliure demà. I va veure alhora un fil i una ombra viva al terra que s’arrossegà a un pistil, lluny de l’odi i de la guerra. Neix de les cendres un home i a aquella ombra s’aferra, el fil segueix fins la ploma i de la ploma fa ús. L’escrit la paraula doma, l’escrit  acaba l’abús, i per virtut de la ploma el poema està conclús.

He trobat l'escapatòria, no he jugat pas mal, les peces contràries m’havien acorralat però al seu joc traïdorenc li sobrava maldat fins i tot un passerell hagués fet el que cal. Una veu poderosa sortí amb gran cabdal i a aquella torre fosca que m'havia emboscat amb el mateix estil el servei s'ha vist pagat jo conto l'alegria amb moneda d'amistat. Però les jugades passen i sento un viu neguit doncs els morts mai no es moren ni es deixen de morir i els vius canten i ploren engabiats pel despit. Les campanes de victòria no s'acaben de sentir i es perd la memòria dins aquesta eterna nit despertarem sense glòria però serà a l'avenir.

La màgia Quí la paraula diu, exacta i sonora... Quí  la rep i li ressona. El mag hi torna. De quina substancia està feta aquesta saviesa? Qui, entre els comuns, no s'espanta quan el vel s'alça! El vell contingut s'amaga en secretes ombres, Subtil engany dels sentits, revelació absoluta de l'engany. Porta. Laberint impossible. Porta. No t'oblido però no et venero, ets un altre estri, un més, misteriós sí, però no melòdic. No et tinc por, que t'he recorregut fins el fàstic. Queda't habitada pels que no passaran mai el tall de la infantesa.

Conta'm el conte  d'un món sense tu conta'm amb el riure trencat la meva mort diguem en quin moment tot va esdevenir tort no va ser així, però hauria... sense tu Canta'm la cançó amarga que et deixa sense veu triga en no dir-me que tot és no res deixa que es torni tot borni i espès prega que déu no sigui a tot arreu Baixa al fresc i humit celler agafa l'ampolla més vella de vi beu encara que sols sigui un bocí torna desprès amb el teu carceller besa'm amb boca de maduixa i de vi menteix-me dient-ne que sols era verí.

El món ja no és per a mi, jo vull una altre cosa però abans heu de tornar-me el peatge que em vàreu fer pagar, per no viure la vida com jo no volia pas. La vostra presó ja no em fa nosa, he canviat, i en comptes de torturar-me, m'he alliberat però aquesta circumstància no és el cas. No vull fer retrets ni parlar de neguits, si ara us escric, és per la compensació que m'heu promesa, Per no estendre’m (mai m'he emborratxat amb les paraules) demano, atès el poder infinit que vos teniu: Que tot surti bé.