Parapoema

A aquell poquet que quedava,
embalum de sorra i cendres,
cap amic no li sobrava.

I van ser paraules tendres
les que l’embalum somià,
que li deien de no encendre’s.

I de sobte despertà,
sentint-se captiu humil,
camí d’un lliure demà.

I va veure alhora un fil
i una ombra viva al terra
que s’arrossegà a un pistil,

lluny de l’odi i de la guerra.
Neix de les cendres un home
i a aquella ombra s’aferra,

el fil segueix fins la ploma
i de la ploma fa ús.
L’escrit la paraula doma,

l’escrit  acaba l’abús,
i per virtut de la ploma
el poema està conclús.