Gene Notime. Poemas

L' ombra s'amaga entre les ombres L'ombra que s'amaga és la meva  i jo, ombra, sóc teva, vaig on tu vas, em moc si et mous, enamorada,  com les dones d'antuvi de les seves joguines  aquelles joguines que van començar a donar les ordres. No són innocents les ombres, esperen, com aquelles joguines sexuals, l'escletxa per on arriben els mals.

Mi corazón no me cuenta sus secretos, los  esconde en mis poemas, entre los versos, a veces los descubro cuando los leo  pero no enseguida, pasado un tiempo. Mi corazón no me cuenta sus secretos, los muestra en mis palabras y en mis empeños si me lo cuentan yo me lo creo pero no enseguida, cuando despierto.

 La chica que fui se fue  o se quedó pérdida  Ansío sus formas su descarada desfachatez  su sensibilidad promiscua. El territorio y la nada  y tú mi amorcito irreemplazable.

  La deuda   Todos los números se deben a algún primo. Todos los hombres se deben a un príncipe. Los números magos no son divisores de la base. Sólo los magos no se doblegan ante el poder de los dioses. Los números que son a la vez primos y magos no son dominados por ningún otro, ni pueden dividirse, ni dividen. Los príncipes magos no deben obediencia a un príncipe ni pueden ser controlados por un dios. Sólo ellos, de entre todos, pueden elegir su destino. Las posiciones primas son inalterables pero los números que los ocupan sí. La vida garantiza la continuidad por el mantenimiento de los elementos absolutos fijados en las posiciones y garantiza el cambio por la transformación de aquellos que pueden llegar a ocupar las posiciones. La evolución se activa cuando los cambios de la base sólo se soportan en realidades nuevas.     Sé sin saber. Sé bien que eso es muy poco y menos sé cuanto más examino. Y si nada es lo poco que adivino es aún menos la nada que provoco.  

  Cuando todo se volvió eterno yo estaba escrutando en el abismo el origen del olvido y de la suerte. Ya nada que fue será lo mismo, mi puerta da al sendero del infierno y ya no puede abrirla ni la muerte.

  El cos crida a la revolta la ment no pot patir més de pitjor ja no hi ha res la realitat que m'envolta no té ni solta ni volta, és una immensa presó. Dins el meu pit creix un no crit d'amenaça i de guerra que de la dreta a l'esquerra va esclafant tota la por. Cavalco cap a la mort amb una ira embogida no cerco pas la fugida ni espero res de la sort sóc un vaixell sense port. Arrossegada i rabiüda aquesta vida vençuda necessita la  batalla, si igual arriba la dalla que no sigui una fi muda.

  Què mires? Què mires tu, captaire? per què aquesta dignitat amagues tan sovint, on és l'espasa? on és el vi? Si no tens casa i no tens on guardar les eines, guarda't del món. Els rius no xiulen són virtuals, les parets parlen de tots els mals. Tots, fins els grossos, en caben dins, el món a trossos, les il·lusions, cal sortir fora per saber que   tot és nou. Tu ho veus igual però ha canviat tot, les fórmules velles fa temps que s'han mort. Cada una d'elles té un ordinador que compte i descompte quan troba un error. El món s'aniquila per sa pròpia por. Tot i que no comptis, no tindràs cap sort. Tot i que no ho vegis, el vell món és tort. Fica't dins de casa a sota els llençols no esperis cap gràcia ni ensordir el soroll. La casa està buida, no n'hi han llençols. Que el gos fosc que et mira ja ho sabia prou. Tu ho veus igual però ha canviat tot, dels nombres d'antuvi   ja no queda un fort. Les esperances s'han anat a enlloc, allí anirem tots. Per

Navegan libres mis poemas en la red y yo atrapada

 A mi tant m'hi fa que el món sigui així o tingui d'altres formes No he vingut a patir He vingut a mirar He vingut a gaudir He vingut a parlar sense prejudicis ni normes. He vingut a buscar allò que s'amaga He vingut a deixar una nova nissaga. A mi tant m'hi fa com sigui el món que he vingut a posar noves llavors.

Si mi corazón ya lo has quebrado y mi mente enturbiada ya delira ¿Por qué aquí abandonada me has dejado? En manos del que sueña y del que mira ¿Por qué mi alma ganada no has tomado? Acaso confundí el amor con ira, acaso el corazón me ha traicionado ¿Qué quedará de mí sin tu mentira? Volveré a mi casa y a mi blanco pozo y llegaré de nuevo arrepentida, por entregar las riendas de mi sueño. Quedará todo atrás tras un sollozo. Mi casa me dará la bienvenida. Y jamás entrará en ella otro dueño.

  Cada primavera sóc un animal nou amb noves formes. Però avui vull ser cavall per portar-te al meu llom amunt i avall i dir-li a tothom que un centaure és el que som. I córrer   pels camins sentint la veu del vent arribar al galop fins... l'inconscient. Que ningú dubti que el centaure és un valent... I quan torni a la forma de poeta, que és bèstia vella, parent de l'ignorat anacoreta, m'agafaré al darrer raig d'una estrella i m'aniré... al cel, amb ella. Passat un temps arreu, em guariré enlloc, tot hora sentiré la teva veu, com tothom. Tu no sabràs mai on jo sóc i ningú no el sabrà, ni jo tampoc. My courageous soul why are you hiding to sing your song? Oh! melodious voice, music around like a mantle. Who ever requested a song so much? Who ever requested a song so much? —A prisoner-bird. —A martyr become saint. —A hammer blow. —The voice of God, saying that He is. The tears of the goddess marine, too long roots rotting illusions that no one   cooks. Lives

En tanto que siento la emoción pura no puedo desatar otras pasiones, ¿pues no eres tú aquel que me asegura? Compañero que existes sin razones. A menudo apareces en mi mente como oportuno vaso de agua fría. Ojos que siempre miran hacia oriente esperanza que nace como el día. Si tuviera un deseo para darte me lo devolverías, mago errante convertido por tu esfuerzo y por tu arte en un poema y un sueño de elefante. Y cuando el mundo nos dice:«no existo» Tú siempre me susurras :«Nos ha visto»

 Y esas que llevas contigo ¿No son unas almas huidas? Las que no tienen abrigo, que en las sombras van perdidas. Y esas que llevas amigo ¿No son tus penas suicidas? Las que te piden castigo, entre sombras escondidas. No me escuches si no quieres, que tú a mí no me conoces: La razón por la que mueres entre delirios precoces, los sueños de mercaderes, pasan tristes y veloces.

Tengo un poema guardado, una secreta voz muda, que a mí no me deja duda de que alguna vez me ha amado. En ocho versos rimó mis ojos verdes y un beso, un camino de regreso a un futuro que marchó.

La maquineta És un estri que un xic hem oblidat, no pas a l’escola, eina dels infants, tothom se’n recorda un moment donat, ni crec pas que falti entre els dibuixants. Sobta quan la veus en mans dels marrecs, on es llueix efectiva i filosa amb so d’infantesa, mormol de precs, esmola i esmola tota rigorosa. Al nostre temps on ja res no es repara, esclaus d’incomprensible tecnologia la maquineta s’entesta i no para. ¡Ja era digital quan ningú no en savia! Petits vells estris tant infravalorats no puc oblidar-vos, sou amics estimats.

He dado por perdida nuestra guerra y te me has vuelto raro y extranjero No será nunca más mi triste tierra aquella donde dejes tu sombrero. Quedaos apasionados corazones atrapados en sólidas vasijas, dejad untado olvido en los mojones, señales para las hijas de mis hijas La frontera se mueve si te mueves, agria sombra de tantas decepciones, prisionero de tus faltas y tus debes, lo bueno, las escasas excepciones. Volveré a mirar atrás un día, no estarás pero sí mi melodía.

Claus La de l'armari  i sempre la de casa, les del cotxe i la porta del carrer, la de la bústia, del calaix, del joier, la de la mare i la que amb res no casa. La més grossa, la petita, la rasa, las de a diari, que dormen al clauer, la que s'amaga, tímida, al recer, la que no gira i et deixa com un ase, la clau que guarda l'íntima infantesa, la clau, que entre les claus, obre el gran viatge, la clau que es torna, en clau d'invalidesa, la clau custòdia, aixopluc de l'oratge, la clau que conserva l'ànima presa. No les deixis, distret, en un prestatge.

ÁNIMO ¡Ánimo amiga! Si solo sale el sol cada mañana, si sale sola el alma en la maraña, si suele silenciosa la semilla germinar bajo el suelo. Maravilla. También te has de curar tú en un buen día. ¡ Ánimo amiga! Hay poderes en el mundo muy antiguos, que callados cavilan, y eligen a su estilo, el hilo entre los hilos. ¡Ánimo amiga! Sólo el olvido sabe como empezó el partido. No sabiendo el tanteo, no lo des por perdido .

El canvi ha esdevingut  perquè els nombres s'han gastat (com els deus oblidats). La tasca que els ocupa, als savis d'avui, no és la tasca adient, milloren velles fórmules que no varen ser escrites per romandre, més enllà del seu temps. La que s'ha d’emprendre, i ja és fa tard, és la tasca immadura d'anar tantejant. Cada dia que passa sense entendre res, cada explicació que ja ningú pot comprendre, cada meravella que ens lliga, és una flama que s'apaga, una foscor que creix. Quan els problemes arriben i les vides s'enverinen: cal anar a lluitar Els valents tenen la sort, Els covards llargues les vides, ¿però són aquestes mides les que cal considerar?

Vivim el nostre somni  dins del somni dels que somiaren abans. I dins del nostre hi viu el somni dels que dormen al voltant. Somni perdut dins de somnis ja no és fàcil de trobar. Qui troba aquell que el pertany    troba una gota en el mar. Transformats pel deliri d'un món real i somiat ens adonem del que som en un despertar amarg. Si desitjo el que tu em dones és per poder desitjar, les flames de la mentida són l'aliment del somiar ¿On és la serena terra on se sent sempre plaent el relat etern i cert del vaig ser, sóc i seré...?