Ir al contenido principal
Conta'm el conte  d'un món sense tu
conta'm amb el riure trencat la meva mort
diguem en quin moment tot va esdevenir tort
no va ser així, però hauria... sense tu

Canta'm la cançó amarga que et deixa sense veu
triga en no dir-me que tot és no res
deixa que es torni tot borni i espès
prega que déu no sigui a tot arreu

Baixa al fresc i humit celler
agafa l'ampolla més vella de vi
beu encara que sols sigui un bocí

torna desprès amb el teu carceller
besa'm amb boca de maduixa i de vi
menteix-me dient-ne que sols era verí.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Parapoema

En el universo paralelo Si de este nuevo universo, espejo del que dejé, la que fui se había ido (solo es sombra en Internet) ¿quién soy ahora de cierto? En el poema ya escrito caí como un nuevo verso no coincido rima y ritmo y raramente me ven, triste alma. El tiempo pasó y mis hijos me han de corresponder y allí donde estuve muerta algo nuevo ha de nacer: La calma.

Superación

De nuevo me siento viva Que ese tonto ya se ha ido Que suena mi corazón  Con un enorme latido Toda mi mente está activa No perderé mi razón 

Tell it

Tell it to stop.   It doesn’t listen...tell it again.   I won’t break my promise.   No.   I don’t want to hear   its frantic cadence,   the useless thump   of something that still believes.   Tell it: she never loved me.   Tell it: it beats in vain.   Tell it to stop.   Stop my heart.   Let silence be my vow.