Gene Notime. Poemas

No tinc la força dels vint però he eixit del laberint tot tremolant. Estant fora veig el món i ja no sé cap a on és endavant. Sento forta la tristor i se m’emporta el temor d’anar badant. No tinc pas por d’arriscar-me però amb temps per adonar-me per davant. Noto que prendré un camí i molts ho faran així al meu voltant.

El món futur. Amb una tecnologia que no entenem restarem per sempre esclaus dels protocols, de les instruccions malament traduïdes, mirarem el televisor buscant missatges de déus d'antuvi, provarem de fer coses noves i seran velles. Incapaços de vèncer la bèstia ens quedarem d'aquesta banda. Reeixiran alguns, però no podrem dir-los "dels nostres". La bèstia tria aquells que podran suportar el futur als altres els puja a dalt com als darrers epígons i els deixa en l'aire, farcits de vent, la mirada enrere, la veu tronant i la incomprensió de l'incomprensible. Els triats ni tan sols se l'esperen, afanyats en sobreviure, afanyats en trobar un racó lliure, lluny de l'estupidesa.

Quan estarà per fi recollida la collita quan el pa al forn quan la carn cuita. Quan als ulls de Déu seré visible quan deixarà de demanar-me l’impossible.

Vivim el nostre somni dins del somni dels que somiaren abans. I dins del nostre hi viu el somni dels que dormen al voltant. Somni perdut dins de somnis ja no és fàcil de trobar. Qui no perd el que l’és propi  troba una gota en el mar. Transformats pel deliri d'un món real i somiat ens adonem de ser homes en un despertar amarg. Si desitjo el que tu em dones és per poder desitjar, les flames de la mentida són l'aliment del somiar ¿On és la serena terra on se sent sempre plaent el relat etern i cert del vaig ser, sóc i seré...?

Ja sé que m’anima una mentida doncs mai del tot estaré enfora, al tauler miraré des de la vora, amarat a la línia de sortida. Sé que podem perdre la partida, no sé si serà sorda o sonora, ni si vindrà una altre en bona hora, ni si nostra sort fou d’antuvi decidida. Jo lluitaré amb el compromís i la paraula, per a d’altres l’espasa i la traïció, jo vinc del laberint i de la faula, no pas de l’infern i la cremor. Jo posaré els seients vora la taula, esperaré de cadascú la decisió.

Quan una història termina, si no ha acabat bé, una força que tot ho domina la torna a refer. Els malsons corregeix, li dona un nou alè, i la història que neix tota màgia esdevé. Podrà un home senzill corregir-ne també? i convertir-se en cabdill dins del seu món serè? Aquesta nit la Lluna no ha volgut ficar-se al cel, perquè vol que tothom vegi la brillantor dels estels.

Quin món vindrà que jo no el sabré veure Vull despertar sentint que he fet el deure intueixo difícil l’escalada des del món nostre amb sàvia ja esgotada a aquell nou en el que jo no aprenc a creure. Els meus ulls mig velats a la llum nova a penes entreveuen la tenebra orelles ensordides fan la troba d’un so que de tan nou no el saben rebre. Enrere el temps passat, feixuc, ens roba i nostra mirada es deté i s’enfebra.

Vull gaudir d’aquest moment que veig les portes gravades amb lletres grans i daurades que mai més seran tancades que sento el soroll plaent que en altre lloc no se sent. Vull gaudir d’allò que es meu de la teva companyia font permanent d’alegria on puc beure cada dia dintre el meu cor la teva veu la voldria escampar arreu.

Quina ànima tan nova volteja pel meu vell i cansat cos, què dolça que la troba, sense donar-li un mos, l'home que ara s'apunta en un esbòs. Aneu al meu voltant, empareu-me quan arribi aquell esglai que em prem, tot despertant, el cor d'aquell vell xai, aquell que jo  no vull sentir ja mai. Cerco la senderola, massa aviat per trobar-ne el camí. Una persona sola, massa diu dient-ne sí, poc importa quin sigui el seu destí.

Un trosset de filferro ben doblegat, amb un disseny impossible d’igualar, és aquell estri que mai no pot mancar, sempre a l'abast, esperant l'oportunitat. Ho dic i ho escric que m’agrada molt el clip. En aquest món que és gaire bé impossible és un estri tan del tot comprensible... just a l’extrem de l’inevitable xip. Amb un clip senzill lligaran l’expedient que s’utilitzi en el darrer judici, un clip per la virtut, altre pel vici i en un altre allò que es va deixar pendent. Ell mai et manca, sempre el trobes arreu, i encara que és molt barat, no té preu.

Mireu-li el front i mireu-li el perfil, cap estri trobeu com la grapadora, ningú lliga com aquesta senyora, ningú es tan fiable ni té tant d’estil. Es forta i temible i alhora subtil, taladra i endinsa la grapa captora, però, discreta, la deixa a la vora, poderosa sí, però sempre humil. Si buïda la trobes, ràpid l'emplenes, si et manquen les forces, ella et donarà. Sovint la trobes en taules alienes, que la grapadora aviat volarà si en un racó sola, agafada a penes, la deixa el seu amo; i no tornarà.

Haurem de llaurar la terra vella amb una esperança nova i mantenir l’ànima jove posant un desig dins d’ella. Caldrà escoltar-ne els poetes perquè és arribat el dia en que cal la poesia per assolir-ne les metes. Mar endins lluny de la platja alguna cosa ens turmenta per començar cal l’empenta per arribar-hi coratge. Aneu per la contrada pugeu la serralada i amb la veu asserenada canteu. Escaleu a la teulada doneu-vos l’abraçada i amb l’ànima asserenada balleu. Buideu les mans massa plenes trenqueu les negres cadenes i amb lligams de noves menes avanceu. Conteu les vostres penes escolteu-ne les alienes i la sang de vostres venes honoreu.

Ja comença la partida s’haurà de fer poc a poc que cal alimentar el foc amb esperança. Ja comença la partida caldrà saber-ne el color i no confondre negror amb desconfiança. Caldrà despertar les peces que a les partides passades han mort més de mil vegades, i amb les ànimes trencades hi jeuen agenollades. Caldrà treure els vells soldats dels seus falsos paradisos dels seus somnis tant feliços on mengen perdius i anissos i, de blancs, se’n tornen grisos. Caldrà anar-hi amb molta cura doncs la grisor també afecta a la peça negra abjecta, el nostre equip se’ns infecta si no triem la correcta.

No és la dama a la partida, aquesta dona morena, és l’arrel que tot ho plena un lligam de nova mena, que m’apropa fins l’eixida, fins al tauler i la partida Aquesta dona enamorada és l’espasa poderosa que ni aturant-se reposa, és la mare i és l’esposa, és un àngel i una fada i un oratge si s’enfada.

La vida és un laberint i com a tal té sortida. Quan hi surts tens un color tens un rei i una mentida. Pel color podràs saber quina és la gent amiga, el rei et donarà un què, què et donarà la mentida? La mentida et fa saber que espera de tu la vida, qui la perd sent un dolor que no avança cap ferida.

Els temps nous no ens arriben els aixequem nosaltres. Qui voldrà ser el rei a la partida, sabent la seva mort tant desitjada? Qui l'alfil? Qui el cavall? I qui la torre? Peces tant sovint sacrificades. Qui peó? humil soldat que mai recula, qui voldrà, bon Déu, esser la dama. En aquests temps covards de llars hipotecades, de persones petites i espases enfundades, les peces s'ensopeixen en partides empatades. Partides sense reis, jugades insensates...

El temps no canvia res, el canvi l'ha portat que els nombres s'han gastat, els deus d'antuvi ja l'han certificat. La font no rajarà, l'aigua s'ha podrit en el bassal. I tu, cara de cul, no m'ho expliquis més, ets tu qui res compren, calla't ja sisplau, Has après paraules com un babau a llibres que menteixen en el segle vint-i-u i que no varen ésser escrites per a tu. Cada dia que passa sense voler entendre res és una flama que s'apaga i la nova foscor creix. Quan les novetats arriben i les vides s'enverinen: cal anar a lluitar: Els valents  tenen sort, els covards, llargues les vides. però, són aquestes mides les que cal considerar?

El cos crida a la revolta la ment no pot patir més de pitjor ja no hi ha res la realitat que m’envolta no té ni solta ni volta, és una immensa presó. Dins el meu pit creix un no crit d’amenaça i de guerra que de la dreta a l’esquerra va esclafant tota la por. Cavalco cap a la mort amb una ira embogida no cerco pas la fugida ni espero res de la sort sóc un vaixell sense port. Arrossegada i rabiüda aquesta vida vençuda necessita la  batalla, si igual arriba la dalla que no sigui una fi muda.

No vaig venir  aquí per tu però ara que la meva feina ja està feta... voldria contar-ne els fets a l'única que ho pot entendre. Tot i que, la meva història hauria de quedar, per sempre i del tot, secreta. Vint-i-cinc anys no passen sense factures, tant més quant vius dins d'una guerra, compromès amb poders que no s'aturen, lligat per un jurament, per una terra. Podia no haver dit res, però, entén, que tu i jo som de la mateixa mena, fruits de les dues nissagues. De la teva tasca jo no n'he de fer cap esmena però la meva feina ja està feta i no em vull anar deixant la història,  per sempre i del tot, secreta.

Malgrat tots els anys que han passat, per a mi el nostre temps sempre és avui. I ara que la meva vida s'esgota, deixa'm dir que vull que siguis tu qui sigui amb mi l'últim dia i que vull veure els teus ulls en la foscor, i sentir la teva veu dient-me: "Has estat el millor amic, amor meu, i sempre serà avui i mai et diré adéu"