Barques buides

A la finestra plora una tarda de vidre trencat,

els núvols són cartes mai enviades

que el cel ha oblidat en un calaix blau.

El teu record —una ombra d’aigua—

camina descalç pels passadissos del meu pit,

i cada pas és un eco de fulles mortes

caient dins d’un jardí sense estacions.

He perdut el teu nom

com es perd una estrella a l’alba:

encara hi és, però ja no il·lumina.

Les meves mans, dues barques buides,

deriven per un mar de silencis espessos

on abans hi havia la teva veu,

clara com un riu d’estiu.

Ara tot és boira.

Una boira que té la forma del teu cos absent,

que s’arrauleix als racons

i m’esborra lentament els contorns.

El rellotge degota hores rovellades

sobre la pell del temps,

i cada segon és una gota

que forada la pedra d’aquest enyor.

Si et busco, només trobo miralls entelats,

on el meu rostre es desfà

com tinta dins la pluja.

I així visc:

com un far apagat en una costa deserta,

esperant vaixells que ja no existeixen,

il·luminant absències

amb una llum que ja no recorda

per què brillava.