Ir al contenido principal

La clau

Ets foc que no s’apaga,

vent que no es deixa trencar,

has caminat per les ombres 

i encara saps estimar.

Amb cicatrius que brillen

com estrelles dins la nit,

portes la força als ulls

i un cor que mai s’ha rendit.

Ets força i també tendresa:

ets tempesta i també pau,

dona feta de batalles

del meu amor tens la clau 

Comentarios

Entradas populares de este blog

Parapoema

En el universo paralelo Si de este nuevo universo, espejo del que dejé, la que fui se había ido (solo es sombra en Internet) ¿quién soy ahora de cierto? En el poema ya escrito caí como un nuevo verso no coincido rima y ritmo y raramente me ven, triste alma. El tiempo pasó y mis hijos me han de corresponder y allí donde estuve muerta algo nuevo ha de nacer: La calma.

Superación

De nuevo me siento viva Que ese tonto ya se ha ido Que suena mi corazón  Con un enorme latido Toda mi mente está activa No perderé mi razón 

Tell it

Tell it to stop.   It doesn’t listen...tell it again.   I won’t break my promise.   No.   I don’t want to hear   its frantic cadence,   the useless thump   of something that still believes.   Tell it: she never loved me.   Tell it: it beats in vain.   Tell it to stop.   Stop my heart.   Let silence be my vow.