Gene Notime. Poemas

 Vull conèixer l'essència de la vida i res no m'atura, però en confiança, aquesta frisança que tu em fas sentir és la guspira pura, la premiada sortida  que no esperava assolir

Ets foc que no s’apaga, vent que no es deixa trencar, has caminat per les ombres  i encara saps estimar. Amb cicatrius que brillen com estrelles dins la nit, portes la força als ulls i un cor que mai s’ha rendit. Ets força i també tendresa: ets tempesta i també pau, dona feta de batalles del meu amor tens la clau 

Hi ha una tempesta elèctrica sota la teva calma aparent, una ambició voraç que et fa tremolar i et convida a beure't el món d'un sol glop. ​Ets un incendi indomable, sense treva i sense permís, i jo només vull ser la llenya que s'ofereix per mantenir viu el teu foc. ​No busco domesticar la teva fúria, ni protegir-me de la teva llum; deixa que la teva set sigui la meva, que la teva ambició m'atravessi. ​Prefereixo morir en el teu incendi que sobreviure en la fredor de qualsevol altre refugi.