Gene Notime. Poemas

 Si el món fos tan petit que no hi hagués lloc per als dos, em deixaria morir perquè visquéssiu vós. Si la font no rajés més que un rajolí, em moriria de set o m'hi veuria verí.

 Vull conèixer l'essència de la vida i res no m'atura, però en confiança, aquesta frisança que tu em fas sentir és la guspira pura, la premiada sortida  que no esperava assolir

Ets foc que no s’apaga, vent que no es deixa trencar, has caminat per les ombres  i encara saps estimar. Amb cicatrius que brillen com estrelles dins la nit, portes la força als ulls i un cor que mai s’ha rendit. Ets força i també tendresa: ets tempesta i també pau, dona feta de batalles del meu amor tens la clau