Gene Notime. Poemas

Dicen que los padres son los responsables de todos los males, de todos los traumas de sus hijos. Quizá eso es cierto, sí, pero con matices. Dicen que los padres no saben. Dicen que los padres no entienden. Dicen que los padres no valen. Quizá eso es cierto, sí, pero con matices. Dicen que los padres son demasiado estrictos. Dicen que los padres a veces son banales. Quizá eso es cierto, sí, pero con matices. ¿Cuáles son esos matices que no defines, los que insinúas, los que repites? Lo que no se habla; lo que se insinúa; lo que se repite. Esos son los matices.

Tarde la noche en envolverme que antes de soñarte he de pensar los límites Así hago siempre antes de cada vida no dejo espacio a lo imposible; pero esta noche será distinta. Esta noche...no hay ningún...

 No.

Viure per oblidar, per ser oblidat. Viure per recuperar de l'infinit oblit el record etern.

Toca una rumba el poeta, solitario. No. Una hormiga  sin rumbo se acompasa a su ritmo. La rumba no tiene rumbo. La hormiga no tiene ritmo.

Sobtadament, les flors no hi tenen els colors que abans tenien. Un blanc gastat un verd que es difumina. És mort. S'ha anat morint l'amor. L'amor. L'amant destenyia. 

Riuen. Tenen Windows 11. Jo no. Murmuren. Jo no. Jo no. Loser

Tensió. Bronca. Jo desconnectat. Vibra el mòbil la butxaca excitant. S'ha d'esperar Reunió

Ella, ella, ella Carpeta secreta Chat restringit Melodia concreta Un lloc per fugir -És real. -Ella sí.

 S'han apagat les llums del sostre Les pantalles il·luminades podem treballar Merda

Sona el mòbil. Alarma. Què havia de fer? No. S’aixeca Ramírez. Se’n va a prendre un cafè.

Noto el seu cos. cop, dolor, vergonya. El mòbil a la mà, sort. M’insulta... entre cançons.

Un galimaties a l'EXCEL Les converses solapades Bloqueig a l'orella Sona el WhatsApp  Que sigui ella... Que no sigui ella...

L'ambulància,  la sirena, el taladre, s'esmicola el cervell -Nina, Nina, Nina, Nina -Nina! -Què vols ara? -L'ambulància... -No pas avui

Tou teu tendre potser demà

  Fred. Pujo les escales, tremolo. Una plor. La germana — envellida — m’abraça. L’antiga casa es desploma. Li tanco els ulls. No em veu. No em veia.

No et veig. Foscor. Els ulls oberts. El dia clar. Foscor. On ets. On soc.

No puc sortir. Les cames no responen. M’ofego. Endavant, endarrere. Giro, giro. Un altre cop al mateix lloc.

Més pes, l'esforç té recompensa,  no vinc al gym a gaudir, no, amunt... ara aguanto, aguanto, ag... -Està bé? Està bé? M'aixequen els peus -Quan pes he pujat?

El llapis fuig, s’esmuny sota el moble. M’ajupo, adolorit, el cerco a palpentes. Ah— Oh — Ough — m’ha mossegat.