Gene Notime. Poemas

 Si el món fos tan petit que no hi hagués lloc per als dos, em deixaria morir perquè visquéssiu vós. Si la font no rajés més que un rajolí, o em moriria de set o m'hi veuria verí.

 Vull conèixer l'essència de la vida i res no m'atura, però en confiança, aquesta frisança que tu em fas sentir és la guspira pura, la premiada sortida  que no esperava assolir

Ets foc que no s’apaga, vent que no es deixa trencar, has caminat per les ombres  i encara saps estimar. Amb cicatrius que brillen com estrelles dins la nit, portes la força als ulls i un cor que mai s’ha rendit. Ets força i també tendresa: ets tempesta i també pau, dona feta de batalles del meu amor tens la clau 

Hi ha una tempesta elèctrica sota la teva calma aparent, una ambició voraç que et fa tremolar i et convida a beure't el món d'un sol glop. ​Ets un incendi indomable, sense treva i sense permís, i jo només vull ser la llenya que s'ofereix per mantenir viu el teu foc. ​No busco domesticar la teva fúria, ni protegir-me de la teva llum; deixa que la teva set sigui la meva, que la teva ambició m'atravessi. ​Prefereixo morir en el teu incendi que sobreviure en la fredor de qualsevol altre refugi.

A vegades tanco els ulls   i et veig asseguda aquí, a tocar meu,   i l’aire, còmplice,   es fa música que em llisca per la pell   amb la tendresa d’un vers que encara no goso escriure. T’enyoro   com s’enyora l’estiu   quan l’hivern no vol marxar.   Com es troba a faltar el foc   quan només en queda el rastre del fum. I em quedo aquí,   esperant-te en silenci,   amb el cor obert   com una finestra que no sap tancar-se.

  Va trenc d'alba, i el dilluns no era dilluns, sinó que era dimarts. ​—Què signifiquen aquestes frases, Javier? —Són per a un conte. És un concurs temàtic; aquest mes és obligatori començar amb aquesta frase. —Ja ho veig. Abans eres més enginyós. —Abans tu no converties tots els dies en dilluns. —Abans d'això vivíem algun dissabte —va replicar ella sense mirar-lo. —Al conte només em demanen un dimarts. No et demano res més. —Et falta ambició. —A tu et sobra fredor. —Quin dia és avui? —Avui és dilluns 15 d'abril, però demà, si vols, tornarà a ser dilluns. —No vull. Vull que passin els dies fins al dissabte i quedar-nos-hi a viure. —No m'ho esperava... i no t'arribo a creure. —Potser demà... ​ Va trenc d'alba, i el dilluns no era dilluns, sinó que era dissabte.

He perdut el teu nom com es perd una estrella a l’alba: encara hi és, però ja no il·lumina. Les meves mans, dues barques buides, deriven per un mar de silencis espessos on abans hi havia la teva veu, clara com un riu d’estiu. Ara tot és boira. Una boira que té la forma del teu cos absent, que s’arrauleix als racons i m’esborra lentament els contorns. El rellotge degota hores rovellades sobre la pell del temps, i cada segon és una gota que forada la pedra d’aquest enyor. Si et busco, només trobo miralls entelats, on el meu rostre es desfà com tinta dins la pluja. I així visc: com un far apagat en una costa deserta, esperant vaixells que ja no existeixen, il·luminant absències amb una llum que ja no recorda per què brillava.

Vaig dissoldre’m en el silenci,   però una claror antiga   segueix dibuixant el teu contorn   a les parets del temps. Camino per senders   que ningú recorda,   i tot i així,   una petita vibració —   com un secret que no es vol dir —   sempre em retorna a tu. Soc el rastre d’un pas que la sorra no vol retenir, un buit que respira entre el batec i la paraula. ​Però de vegades, quan el dia es doblega, trobo un pètal de llum en el plec de les mans i comprenc que encara habites la part invisible de tot el que miro. ​No et busco, però et retrobo en la pols que balla al sol, com una cançó sense lletra que insisteix a ser recordada.

Vaig dissoldre’m en el silenci,   però una claror antiga   segueix dibuixant el teu contorn   a les parets del temps. Camino per senders   que ningú recorda,   i tot i així,   una petita vibració —   com un secret que no es vol dir —   sempre em retorna a tu.

Nunca supe su nombre ciertamente, quizá Gato, quizá Michino, lamento, claro, su muerte, pero más por tu dolor que por el suyo, pues bien se ha de envidiar la suerte del felino, eterno en el retrato, creo escuchar, como un murmullo ¡Quién fuera el gato!

Estaba en el infierno dentro de mi sueño. Los pecadores sufrían. Las llamas se aferraban a sus cuerpos, Oía sus gritos desgarradores, Olía su putrefacción.  Y aun así no tenía miedo. No sabía por qué  Hasta que vi cómo me miraban, con los ojos opacos por el terror. Me temían a mí. Yo era el amo.   El puto Diablo.

Uno tiene lo que quiere  Pero hay que saber querer Porque a veces uno quiere  Lo que no debe tener

Me equivoco buscando en los archivos  (Hubo otra inquisicion y otras torturas) Los exactos listados de recibos, Me equivoco cuadrando las facturas. Me equivoco escribiendo este soneto Me equivoco al enviarlo sin cuidado Me equivoco si pienso y me entrometo Me equivoco a menudo y demasiado. La pantalla mis ojos debilita  El papel es huraño y es esquivo El error, por humano, no amerita Más allá del run run de que estoy vivo. Si aun mis errores fueran tu instrumento Me quedaría en paz y sin lamento.

He visto flores de luna Llorando sobre la tierra Pero mi pena es mas grande  He visto nieves eternas Fundirse en los arrabales Pero mi pena es más grande He visto a los que no hablan Tampoco comen o sueñan... Esos ya no tienen pena La mía es pena insaciable

No esperaba Que en algún lugar De este mundo virtual Estuvieras tú.  Tan psicópata como yo Tan real Tan física y brutal He sentido por primera vez El sabor del mar, El deseo, La puerta en la orilla  El punto final.

I didn’t expect That somewhere In this virtual world You would be there. As psychopathic as I am So real So physical and brutal For the first time I’ve felt The taste of the sea, Desire, The door on the shore The final point.

  Si la mente es un dominio no material , entonces la “velocidad” es una metáfora. El cambio mental podría ser instantáneo en el plano fenomenológico , porque no depende de desplazamiento físico.

Dile que pare. No me escuchas... dile que pare. No voy a romper mi promesa. No. No quiero oír   su cadencia acelerada. Dile que late inútilmente. Dile que pare. Ella nunca me quiso. Detén a mi corazón.

Tell it to stop.   It doesn’t listen...tell it again.   I won’t break my promise.   No.   I don’t want to hear   its frantic cadence,   the useless thump   of something that still believes.   Tell it: she never loved me.   Tell it: it beats in vain.   Tell it to stop.   Stop my heart.   Let silence be my vow.

Había una vez un árbol que crecía en un bosque lleno de ruido y distracciones. A pesar de esto, el árbol siguió creciendo y floreciendo porque aprendió a enfocarse en sus propias raíces y a ignorar el ruido exterior.