Gene Notime. Poemas

Hi ha una tempesta elèctrica sota la teva calma aparent, una ambició voraç que et fa tremolar i et convida a beure't el món d'un sol glop. ​Ets un incendi indomable, sense treva i sense permís, i jo només vull ser la llenya que s'ofereix per mantenir viu el teu foc. ​No busco domesticar la teva fúria, ni protegir-me de la teva llum; deixa que la teva set sigui la meva, que la teva ambició m'atravessi. ​Prefereixo morir en el teu incendi que sobreviure en la fredor de qualsevol altre refugi.

A vegades tanco els ulls   i et veig asseguda aquí, a tocar meu,   i l’aire, còmplice,   es fa música que em llisca per la pell   amb la tendresa d’un vers que encara no goso escriure. T’enyoro   com s’enyora l’estiu   quan l’hivern no vol marxar.   Com es troba a faltar el foc   quan només en queda el rastre del fum. I em quedo aquí,   esperant-te en silenci,   amb el cor obert   com una finestra que no sap tancar-se.

  Va trenc d'alba, i el dilluns no era dilluns, sinó que era dimarts. ​—Què signifiquen aquestes frases, Javier? —Són per a un conte. És un concurs temàtic; aquest mes és obligatori començar amb aquesta frase. —Ja ho veig. Abans eres més enginyós. —Abans tu no converties tots els dies en dilluns. —Abans d'això vivíem algun dissabte —va replicar ella sense mirar-lo. —Al conte només em demanen un dimarts. No et demano res més. —Et falta ambició. —A tu et sobra fredor. —Quin dia és avui? —Avui és dilluns 15 d'abril, però demà, si vols, tornarà a ser dilluns. —No vull. Vull que passin els dies fins al dissabte i quedar-nos-hi a viure. —No m'ho esperava... i no t'arribo a creure. —Potser demà... ​ Va trenc d'alba, i el dilluns no era dilluns, sinó que era dissabte.