Gene Notime. Poemas

Ets foc que no s’apaga, vent que no es deixa trencar, has caminat per les ombres  i encara saps estimar. Amb cicatrius que brillen com estrelles dins la nit, portes la força als ulls i un cor que mai s’ha rendit. Ets força i també tendresa: ets tempesta i també pau, dona feta de batalles del meu amor tens la clau 

Hi ha una tempesta elèctrica sota la teva calma aparent, una ambició voraç que et fa tremolar i et convida a beure't el món d'un sol glop. ​Ets un incendi indomable, sense treva i sense permís, i jo només vull ser la llenya que s'ofereix per mantenir viu el teu foc. ​No busco domesticar la teva fúria, ni protegir-me de la teva llum; deixa que la teva set sigui la meva, que la teva ambició m'atravessi. ​Prefereixo morir en el teu incendi que sobreviure en la fredor de qualsevol altre refugi.

A vegades tanco els ulls   i et veig asseguda aquí, a tocar meu,   i l’aire, còmplice,   es fa música que em llisca per la pell   amb la tendresa d’un vers que encara no goso escriure. T’enyoro   com s’enyora l’estiu   quan l’hivern no vol marxar.   Com es troba a faltar el foc   quan només en queda el rastre del fum. I em quedo aquí,   esperant-te en silenci,   amb el cor obert   com una finestra que no sap tancar-se.