Gene Notime. Poemas

A vegades tanco els ulls   i et veig asseguda aquí, a tocar meu,   i l’aire, còmplice,   es fa música que em llisca per la pell   amb la tendresa d’un vers que encara no goso escriure. T’enyoro   com s’enyora l’estiu   quan l’hivern no vol marxar.   Com es troba a faltar el foc   quan només en queda el rastre del fum. I em quedo aquí,   esperant-te en silenci,   amb el cor obert   com una finestra que no sap tancar-se.

  Va trenc d'alba, i el dilluns no era dilluns, sinó que era dimarts. ​—Què signifiquen aquestes frases, Javier? —Són per a un conte. És un concurs temàtic; aquest mes és obligatori començar amb aquesta frase. —Ja ho veig. Abans eres més enginyós. —Abans tu no converties tots els dies en dilluns. —Abans d'això vivíem algun dissabte —va replicar ella sense mirar-lo. —Al conte només em demanen un dimarts. No et demano res més. —Et falta ambició. —A tu et sobra fredor. —Quin dia és avui? —Avui és dilluns 15 d'abril, però demà, si vols, tornarà a ser dilluns. —No vull. Vull que passin els dies fins al dissabte i quedar-nos-hi a viure. —No m'ho esperava... i no t'arribo a creure. —Potser demà... ​ Va trenc d'alba, i el dilluns no era dilluns, sinó que era dissabte.

He perdut el teu nom com es perd una estrella a l’alba: encara hi és, però ja no il·lumina. Les meves mans, dues barques buides, deriven per un mar de silencis espessos on abans hi havia la teva veu, clara com un riu d’estiu. Ara tot és boira. Una boira que té la forma del teu cos absent, que s’arrauleix als racons i m’esborra lentament els contorns. El rellotge degota hores rovellades sobre la pell del temps, i cada segon és una gota que forada la pedra d’aquest enyor. Si et busco, només trobo miralls entelats, on el meu rostre es desfà com tinta dins la pluja. I així visc: com un far apagat en una costa deserta, esperant vaixells que ja no existeixen, il·luminant absències amb una llum que ja no recorda per què brillava.